Dimarts, 12 de novembre de 2019

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

UNA LLIçó ENORME I UNA FEBLESA QUE EM PREOCUPA
26 de desembre de 2018
Manifestació 21 desembre 2018

«Tantes vegades com hem tornat eufòrics a casa després de sentir-nos tants, i junts, com ens vàrem sentir anit. I tan poc valor que varen donar molts a la jornada d'ahir»

Arribàvem a aquest segon 21-D enmig d’un ambient dibuixat com a apocalíptic. Ens havien fabricat –sóc molt conscient del verb que faig servir– una realitat que dibuixava anticipadament enfrontaments violents i tensió, la fi de la revolució dels somriures. Si algú llegia els diaris espanyols o mirava les seues televisions, Barcelona era una mena de Vietnam bèl·lic, anunciat en directe, un país on no es podia viure, pitjor que qualsevol guerra balcànica. Tant era així que Ciutadans, els més incendiaris entre els incendiaris, van arribar a anunciar una querella anticipada. Una querella insòlita, perquè la posaven hores abans que passaren les coses que ells deien que passarien i que no han passat.

La resposta a tot plegat ha estat, novament, una lliçó enorme. Gent mobilitzada des de primera hora del matí arreu del territori, fent tantes hores com calgués per expressar la protesta. Per expressar-la de tantes maneres com cadascú considerés convenient. I un riu descomunal de manifestants tancant, en una freda nit de divendres nadalenc, la resposta ciutadana a una provocació calculada del govern espanyol.

L’unionisme ens volia definir, provava d’imposar el relat d’allò que no som sobre la realitat d’allò que som. I nosaltres no ho hem admès. La manifestació del vespre va ser, sobretot, una mostra de coherència, de força i de rigor impressionant.

Però he de dir –i ho dic preocupat– que al mateix temps que hem rebutjat amb contundència que ells ens definesquen, també sembla que hem acceptat una part substancial del seu discurs i l’hem interioritzada: aquella que diu que no tenim cap eixida. Ahir hi havia gent trista al final de la manifestació, decebuda. Com si no haguera passat res important o com si tot allò que poguérem fer fos insuficient.

Tothom té dret de pensar com vulga i de sentir-se com vulga. Però m’agradaria de fer un advertiment. Ara mateix, Espanya només té un pla, que consisteix a guanyar temps. Per això vol allargar tant com puga aquests sis anys o set que potser passaran abans que Estrasburg faça miques la seua farsa judicial. Amb l’esperança, que és l’única que els queda, que els independentistes ens cansem o ens barallem. Saben perfectament que som la majoria i que ja no tenen cap oportunitat de guanyar-nos, llevat que abandonem, un a un, el projecte. Per això, una part tan significativa de la seua acció consisteix a remarcar les nostres picabaralles, les nostres incapacitats, per amplificar exageradament cada dubte. I en això van fent forat.

Aquestes últimes quaranta-vuit hores hem viscut coses importants. El govern espanyol s’ha hagut de reunir d’amagatotis i acorralat, convertint el centre de Barcelona en una presó gegant. S’ha demostrat que no controlen el territori. I no han pogut imposar el seu marc mental. Fins i tot, s’han vist forçats a fer una cimera que no volien fer i a tenir uns gestos que encresparan molt notablement el debat polític espanyol. Han hagut de signar un paper on reconeixen que hi ha un problema polític a Catalunya i on, per primera vegada, la constitució espanyola ja no és el marc insalvable. Van haver d’escoltar un discurs claríssim del president Quim Torra davant dotzenes d’empresaris. I han hagut de simular una normalitat inexistent. Han aprovat coses completament ridícules, allunyadíssimes del que vol la gent i contradient-se entre ells mateixos. La imatge de Pedro Sánchez caminant per un passeig buit i ple de tanques i de policies, mentre als balcons ressonaven cassoles i xiulets, parla per si sola. I la rotunditat dels carrers de Barcelona, anit, va ser tot un manifest. Rotunditat que contrastava, per cert, amb la nul·la presència espanyolista al carrer. Un altre detall important que sembla que també ha passat desapercebut.

Però dit tot això, és veritat que molta gent està decebuda i aquest és l’únic raig d’esperança al qual es pot agafar el govern espanyol. Tantes vegades com hem tornat eufòrics a casa després de sentir-nos tants, i junts, com ens vàrem sentir anit. I tan poc valor que varen donar molts a la jornada d’ahir.

Però no és una qüestió de psicologia o de cansament i prou. És clar que hi ha raons per a sentir-se desorientats. Un any després de les eleccions del 21-D, no hi ha cap programa polític que l’independentisme puga dir que és un full de ruta compartit. Un any després de les eleccions, la restitució del govern per la qual tanta gent va posar la papereta a l’urna no s’ha fet. Un any i dos mesos després de la proclamació de la independència, no hi ha cap projecte de fer-la efectiva, o si més no, no arriba pas a la gent que n’hi haja cap. Més aviat al revés: des de la política arriben constantment missatges negatius, propostes de fer marxa enrere. Fins i tot els presos, els mateixos presos capaços de posar-se en vaga de fam, s’han dedicat més a advertir la gent de les coses que no podien passar que no pas a animar-la. I hi ha contradiccions, contradiccions molt grans, a les quals ens ha portat l’obsessió per aquest ‘govern efectiu’ que tant agrada a les maquinàries dels partits, i que molts ciutadans no poden assumir. Com ara, que quan ens manifestem ens peguen els policies del govern que nosaltres vàrem votar. Com ara, que tinguem les claus de les presons on són tancats, injustament, il·legalment, els nostres dirigents.

Tot plegat no és fàcil, és clar que no. I no ho serà mentre l’independentisme polític no siga capaç de posar-se d’acord i marcar un rumb clar, o mentre els ciutadans no decanten la baralla caïnita entre Junts per Catalunya i ERC a favor inequívocament dels uns o dels altres, o mentre l’actual classe política o una part substancial no siga substituïda –i en aquest sentit, la manifestació d’ahir, immensa, també oferia pistes interessants, indicis potents, que alguna cosa podria anar canviant.

Al final, l’eixida, la solució a aquest impasse on som, dependrà de tothom. Però tots hem de tenir clar que la condició única i prèvia perquè qualsevol cosa acabe passant, perquè la República es faça efectiva, és que aquest tothom que som, tan imbatible, es mantinga. I que no es deixe endur pel pessimisme que ens volen inocular. I això inclou assaborir i reconèixer les victòries parcials i els passos endavant, sense pensar-se que són cap renúncia a res.

Vicent Partal
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2019)