Dimarts, 12 de novembre de 2019

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

ESPANYA, COLGADA PEL NúVOL DEL FEIXISME
3 de novembre de 2019

«Enfurismada per la revolta i la dignitat del poble de Catalunya. Espantada perquè no pot derrotar-nos de cap de les maneres»

És esgotador encendre el televisor, escoltar la ràdio, llegir els diaris, seguir les xarxes socials amb l’interès de saber què pensen els nacionalistes espanyols. Quanta bilis. Quin nivell de violència verbal. Costa, fins i tot, fer el recompte de la quantitat de barbaritats que han dit o fet les darreres hores. Perquè hem vist Pedro Sánchez dir, com si no passés res, que tant hi fa si som el cinquanta, el seixanta o el setanta per cent de la població els qui volem una cosa, que això no canviarà res. I hem sentit ministres socialistes, so-ci-a-lis-tes!, discutir el dret de vaga o manifestació, dient que si molestes algú, aleshores deixa de ser un dret. Fins i tot, el ministre de Ciència s’ha atrevit a dir que les universitats no haurien de tenir opinió pròpia i haurien de ser neutres en termes socials. Tal com les volia Franco. I coses molt més greus. A Viladecans, hem estat testimonis de com una mena d’escamot, no se sap si feixista, policíac o totes dues coses alhora, intentava segrestar un jove per haver protestat davant un míting socialista. Un míting, per cert, on hem vist Miquel Iceta cridar com un posseït ‘Visca la Guàrdia Civil’, i jo pensava en el pobre i estimat García Lorca: ‘La Guardia Civil / avanza sembrando hogueras’… Recordes el poema, Miquel?

Ep, parle només dels socialistes –d’aquests que es diuen socialistes– passats ja amb armes i bagatges al bàndol de l’autoritarisme. Perquè les barbaritats dels altres, aposentats de sempre en aquell racó negre, fosquíssim, del pensament humà, ni les explique. A l’Ateneu de Madrid, a l’Europa del 2019, s’ha pogut fer una fotografia del teatre ple de gent fent marcial la salutació feixista. Legalment. A Saragossa una turba multitudinària, aquesta sí, ha intentat linxar els companys aragonesos valents i dignes que es plantaven contra aquest estat de coses. I allà teniu els cadells de Vox pel camí de ser la tercera força al parlament, a veure si així ensenyen a la cega Europa l’Espanya real, què caram és i què no és…

Espanya està colgada pel núvol del feixisme, embogida i fora de control. Enfurismada per la revolta i la dignitat del poble de Catalunya. Espantada perquè no pot derrotar-nos de cap de les maneres. Un núvol que no ha de tapar mai els qui el combaten en les situacions més difícils, cap als quals ha d’anar en tot moment la nostra més sincera i directa solidaritat, el nostre suport incondicional i la nostra defensa tancada i contundent.

Ara bé, la solidaritat no pot passar per alt la realitat, perquè una anàlisi errònia de la situació ens faria mal a tots. I la deriva de la nació espanyola cap al feixisme, cap a l’autoritarisme, és la que és. El nacionalisme espanyol sempre ha estat autoritari, però no sempre ha infectat la nació dels espanyols. Ara, novament, ha traspassat la ratlla i, novament, ho va aconseguint. I això, cal saber-ho i dir-ho, perquè si no, la reacció no serà l’adequada.

També perquè fenòmens com aquests els hem vists en altres països. I hem après que no eren definitius, que es podien revertir. Quan no ets dels oprimits sinó dels opressors, esquivar la realitat és una manera còmoda de fugir de la pròpia responsabilitat. Ens passa a molts homes pel fet irreparable de ser-ho, per exemple. Passa amb molts nacionals de les nacions reconegudes, pel fet irreparable, biogràfic, de ser-ho. Passa amb molta gent de pell blanca. Passa amb la majoria dels molt rics.

Quan vaig arribar a la Sud-àfrica de l’apartheid, em vaig quedar desconcertat en comprovar que l’esquerra blanca, gent amb qui em podia entendre en gairebé tot, considerava Mandela un terrorista i es negava a acceptar la tesi democràtica de ‘una persona, un vot’ perquè ‘els negres’ eren majoria. Mandela i els sud-africans van aconseguir d’eixir junts del pou, però només després d’haver posat les cartes clarament sobre la taula i de netejar a fons els conceptes i les idees que enverinaven la gent. Als Balcans vaig viure, probablement, les situacions més dures de la meua vida i vaig aprendre que en una guerra tots poden ser igual de criminals, els qui ataquen i els qui es defensen. Però també vaig descobrir que això no treu la raó als qui la tenen ni treu culpabilitat als qui en tenen. Més i tot: als Balcans em vaig convèncer que sí que hi ha pobles que tenen culpa, contra allò que és políticament correcte. Que no tot és culpa únicament del govern o dels polítics. Que hi ha pobles, nacions, que pel seu fanatisme, per com de tancats estan al món, per la seua absència de crítica, pel seu supremacisme expressat a flor de pell com un fet quotidià, també són responsables dels actes abominables contra altres pobles que provoquen i cometen els seus dirigents. Sèrbia es va enfonsar en la misèria tota sola, intentant arrossegar les nacions que hi havien viscut unides, i li costarà dècades eixir del pou on s’ha ficat. Sud-àfrica té molts problemes, gravíssims, però ha eixit del principal amb una nota molt alta.

Així doncs, el núvol feixista que avui amenaça Espanya pot escampar, com va passar a Sud-àfrica, o pot comprometre durant dècades la viabilitat d’Espanya, com va passar a Sèrbia. Però no som nosaltres els qui hem de salvar Espanya. De fet, dubte que ningú puga salvar Espanya a hores d’ara. La nostra tasca és salvar-nos a nosaltres mateixos d’aquest monstre que creix i creix i creix, cada dia més. Sabent, en tot cas, que anar-se’n, i no parle només del Principat, també és la millor manera d’ajudar els qui s’estimen aquell país i el volen tan digne i normal com qualsevol altre. Però, sobretot, assumint que anar-se’n és l’única oportunitat que tenim de tornar a viure com a persones decents, en un estat democràtic que respecte les llibertats de tots i anime que les diferències socials, culturals i polítiques, les dissidències, es puguen debatre, respectar i resoldre només amb el diàleg i el debat, amb el reconeixement de l’altre.

Vicent Partal
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2019)